L’investigador del Grup de Recerca Comunicació Social i Institucional, professor a la Universitat de Girona i a la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Dr. Toni Sellas, és un especialista dintre del món del podcàsting, amb múltiples articles acadèmics publicats.
Sellas en un article recentment publicat a l’apartat Estils del Diari Ara explica que els podcasts són especialitzats, o hiperespecialitzats, perquè satisfan demandes de continguts que els mitjans convencionals no satisfan. A més afegeix que per a molta gent fer un podcast és un entreteniment en què la motivació principal és passar-s’ho bé fent-lo i parlant dels temes que els interessen, que sovint són molt especialitzats.
El podcàsting a Catalunya i Espanya encara és amateur en el sentit de qui estima el que fa i no en viu, però amb un nivell professional alt. Aquesta professió va néixer a principis dels anys 2000, quan el món dels blogs digitals va voler incorporar àudio però al marge de la ràdio. Aquells primers anys eren minoritaris perquè fer-lo i escoltar-lo no era senzill: crear-lo, editar-lo i allotjar-lo en una web era difícil. I després escoltar-lo era complicat també: t’havies de subscriure a un programa per l’ordinador, connectar l’iPod i descarregar-lo. L’investigador, a més, afirma que després d’uns primers anys de crescuda, el suflé va baixar i ara fa uns cinc o sis anys va revifar, sobretot gràcies a l’avenç de la tecnologia i les facilitats tant per gravar un podcast -ho pots fer només amb un mòbil- com per escoltar-lo.
El docent situa el punt d’inflexió en el 2014, amb el boom als Estats Units del podcast de true crime anomenat Serial. “Serial és per al podcàsting als EUA igual que Perdidos ha sigut per a les sèries: de cop hi ha molts oients disposats a pagar per escoltar un podcast. Aquest èxit va arribar després a altres països anglosaxons i ha acabat arribant a Espanya, tot i que encara estem lluny de les xifres dels americans.
Els podcasts independents tenen uns oients molt fidels i molt passionals. Quan qui fa el podcast no té ànim de lucre, per a l’oient és una cosa entre iguals, pensa que qui parla és com ell i no hi ha distàncies. En definitiva, infinitud de ‘podcasters’ fan els seus programes per amor a l’art, però cal afirmar que disposen d’una comunitat d’oients molt fidel.
Per llegir la notícia completa aquí.